Més aprop, marcant el camí de la carretera, ametllers d'un verd suau i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpentejava entre els turons. D'ella naixia el camí, s'enfonsava i desapareixia i tornava a emergir de nou entre les atzevares i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap a migdia, la muntanya baixava en una corba suau, onejada de turons, i apareixia l'aldea, aixafada sobre la terra.
MARIA EURÉLIA CAPMANY, La pluja als vidres
0 Response to "Dictat"
Publicar un comentario